Era la URSS socialista?

Fullet editat pel grup Socialisme Internacional, abril de 1997.

Aquesta qüestió pot semblar només històrica i molt abstracta, així doncs, per què és important?

Vivim en un món on milions de persones es moren cada any en guerres o de fam, on milions de persones pateixen pobresa i violència quotidiana. A l’Estat espanyol milions de persones no tenen feina, no tenen cases dignes, etc. Tots i totes ho sabem, i tots i totes volem que la situació canviï.

Molta gent està d’acord que les coses van malament, però quan diem que s’ha d’acabar amb el sistema social que produeix aquests problemes, ens diuen que no és possible.

Diuen que el socialisme ha fracassat amb la derrota dels països de l’Est, i que ja no hi ha cap alternativa al capitalisme. En el millor dels casos, diuen, es poden millorar parcialment les nostres condicions de vida, però qualsevol intent de plantejar alternatives generals a aquest sistema conduirà a l’estalinisme, a la burocràcia i als camps de concentració, els Gulag.


Hi ha dos camins proposats. D’una banda hi ha el camí del canvi electoral, de les reformes des de les institucions. Això ja no pot convèncer-nos, després de tretze anys d’un govern “socialista” del PSOE, partit que als principis de la transició plantejava reformes radicals, però a la pràctica només va imposar les regles del capitalisme. Arreu del món s’han donat molts altres exemples de com les bones paraules —quan n’hi ha— es queden tan sols en mantenir el sistema.

D’altra banda trobem gent, més radical, que proposa l’estratègia dels moviments socials. Aquesta és fruit de la desil•lusió amb l’esquerra revolucionària, i moltes vegades és promoguda pels mateixos que havien militat en aquesta esquerra. Ara es limiten a la idea que podem avançar a poc a poc, guanyant batalles específiques. És clar que hem de lluitar per totes les reformes, però al cap i a la fi, és una visió molt depriment. Realment volem dir que hem de lluitar tota la vida, i que la pròxima generació haurà de lluitar tota la seva vida etc., sense cap possibilitat d’aconseguir una victòria decisiva?

Si volem canviar el món, no podem evitar tractar la qüestió de Rússia, ja que va ser l’intent més seriós de plantejar una alternativa al capitalisme. Per què va fracassar? És possible realitzar una revolució que no acabi així?

Abans de la revolució

La gent que diu que els treballadors russos no haurien d’haver fet la revolució hauria de reconsiderar la societat tsarista d’abans. Lenin la definia com una “presó dels pobles” — era l’imperi més brutal d’Europa. Les dones no tenien gaires drets, i la violència que patien estava acceptada oficialment. Milions de persones vivien sota una opressió nacional. Cent cinquanta milions de camperols vivien en una situació poc diferent al feudalisme i hi havia una explotació brutal dins les fàbriques. L’any 1917, quan es va fer la revolució, havien patit 3 anys d’una de les guerres més sagnants mai conegudes.

Tots aquests conflictes, dins la societat tsarista, van esclatar en la revolució de febrer de 1917. Va ser una revolució espontània, una sublevació contra la guerra, contra la pobresa a les ciutats, per la terra al camp, contra l’opressió nacional, pels pobles oprimits, etc.

Poder dual

La revolució de febrer va crear una situació de poder dual. El tsar havia caigut, però gran part de l’estat encara existia, amb un nou govern de lliberals, reformadors… bàsicament la burgesia.

D’altra banda hi havia els soviets. Els soviets de llavors eren soviets de veritat, consells de treballadors elegits assembleàriament als llocs de treball, que es podien reemplaçar en qualsevol moment. També hi havia soviets al camp, representant els camperols, i a l’exèrcit representant els soldats, tots participant en una democràcia directa, enorme.

El problema era que el govern oficial volia seguir amb la guerra. No volia donar la terra als camperols, i se’ls posà en contra quan se la van prendre per a ells mateixos. També s’oposà a l’alliberament nacional.

Els soviets van fer canvis locals, però sempre amb l’oposició del govern. Quedava cada cop més clar que el futur de la revolució depenia d’una solució definitiva de la situació de poder dual. Si s’hagués solucionat en favor de la burgesia, el resultat hauria estat el feixisme. Per a la gent treballadora no hi havia cap altra solució que no fos acabar amb les restes del poder de la burgesia.

Però no tothom va arribar a aquesta conclusió. Hi havia partits moderats d’esquerres que volien conviure amb la burgesia, i molts treballadors amb poca experiència de les traïcions anteriors d’aquests partits hi confiaven.

Octubre 1917

L’únic partit que proposava la nova revolució basada en els treballadors era el bolxevic. Al principi els bolxevics tenien només el 4% dels vots als soviets, però a poc a poc anaren guanyant suport per a les seves propostes. Així, a l’octubre de 1917, ja tenien el suport de la majoria de la classe treballadora, i organitzaren la insurrecció per a concentrar el poder completament a les mans dels sòviets.

Fou un alliberament enorme, de milions de persones, dels treballadors que van prendre el control de les fàbriques, dels camperols que ara tenien el suport del govern quan ocupaven la terra, de les dones que tenien igualtat completa, de tots els països oprimits que tenien la seva independència, des de la qual podien triar si volien unir-se a la revolució o no, etc.

Revolució internacional

No obstant, una cosa que tots tenien clara era que podien guanyar finalment només com a un primer pas dins d’un procés revolucionari internacional. En aquell temps, Rússia tenia una economia molt poc desenvolupada — només hi havia 6 milions de treballadors en un país de 150 milions de camperols. La idea del socialisme implicava acabar amb la pobresa, no generalitzar-la. Per millorar la situació permanentment calia la contribució dels països més avançats. Aquesta ajuda no vindria dels països capitalistes. Al principi fins i tot Stalin acceptava que no es podia construir el socialisme en un sol país.

De fet, hi havia moltes raons per a l’optimisme. Hi havia revolucions, sublevacions, vagues generals, o d’altres lluites per tota Europa, des d’Alemanya fins a l’Estat espanyol.

Desafortunadament, cap d’aquests intents va tenir èxit, per moltes raons, bàsicament perquè en cap altre país hi havia un partit com el bolxevic, capaç de participar a les lluites quotidianes i a la vegada guanyar-se els treballadors per a fer el pas conscient vers una revolució socialista.

Aïllament de la revolució

Les altres revolucions no van tenir èxit, i a més a més, hi havia intents d’invasió i de bloqueig econòmic des d’Occident. La guerra i la crisi van debilitar l’economia russa, i el que és més important, van debilitar el poder dels treballadors — no hi podia haver sòviets quan les fàbriques ja no funcionaven.

En lloc del poder dels treballadors s’imposà el poder d’una burocràcia, constituïda en gran part pels mateixos individus que havien format part de la burocràcia tsarista anterior — ja que, en un país com Rússia, pocs treballadors, i encara menys camperols sabien escriure, requisit necessari per a accedir al càrrec més bàsic dins les oficines de l’Estat. Abans, el poder dels treballadors havia contingut la influència d’aquests buròcrates, però ara aquesta limitació ja no existia.

Trotski contra Stalin

Cap a finals dels anys 20 es va produir un canvi qualitatiu a la situació. La revolució quedà aïllada. Trotski, abans reconegut com a líder clau de la revolució, es trobà gairebé sol entre els dirigents del partit comunista quan va proposar la regeneració de la indústria amb l’objectiu de regenerar la classe treballadora fent que aquesta pogués tornar a tenir el poder a les seves mans, mentre s’esperava una recuperació del moviment revolucionari a l’exterior. Per a Trotski, no obstant, l’única solució a llarg termini era la revolució internacional.

Amb la pressió de la crisi, Stalin i els seus seguidors imposaren una solució del tot oposada. Van introduir el poder complet de la burocràcia; al camp, van treure als camperols els drets a la terra que havien guanyat l’any 1917; a les fàbriques van abolir les restes de poder dels treballadors i van instituir un control brutal sobre el treball; van acabar amb el que quedava de l’alliberament nacional; a poc a poc van tornar a l’opressió sexual — amb lleis contra l’avortament, contra l’homosexualitat etc.

A més a més, utilitzaren la reputació del partit bolxevic per controlar el moviment comunista als altres països, imposant polítiques que reflectien els interessos de la burocràcia, però que no tenien res a veure amb la victòria de la revolució internacional.

El que havia fet Stalin i la burocràcia que liderava, era imposar la contrarevolució. En lloc de ser un país basat en la idea de revolució, Rússia esdevingué un país amb l’únic objectiu del creixement de l’acumulació de la producció. Havien construït el primer país amb capitalisme d’estat. El disfressaven amb frases de Marx i Lenin. El cobrien amb el mite de l’absència de la propietat privada, quan la veritat era que havien expropiat els treballadors i els camperols. L’única diferència era que no prenien la propietat en el seu nom individual, sinó en el col•lectiu, però col•lectivament entre els buròcrates, no entre tota la població.

Fou gairebé per casualitat que es desenvolupà el capitalisme d’estat a Rússia, ja que les circumstàncies que el provocaren foren molt específiques. No obstant, amb la política de producció massiva a nivell estatal, l’economia russa va sobreviure millor a la crisi dels anys 30 que els països d’Occident. Cal dir que aquesta supervivència no inclogué els milions de persones que van morir assassinats per la burocràcia pel fet de ser opositors trotskistes, camperols, per la seva nacionalitat, etcètera.

Capitalisme d’estat

Tot i que el control estatal continuava essent més generalitzat a la URSS, als països occidentals també hi havia cada cop més nacionalització i planificació estatal.

El capitalisme d’estat era un pas endavant pels capitalistes — suposava la producció, a una escala major, d’un sistema d’empreses petites en contínua confrontació. No s’havia acabat amb la competició, sinó que s’havia traslladat a l’àmbit mundial, i s’hi havia afegit la competència militar, sobretot amb la guerra freda.

Aquesta fou la situació durant els 60 anys d’estalinisme. Un sistema de competició econòmica i militar entre dos imperis brutals. El desastre, des del nostre punt de vista, és que en comptes de condemnar tot el sistema, gairebé tota l’esquerra va defensar l’imperi anomenat soviètic com si fos realment comunista. S’oferiren excuses per justificar les polítiques opressives de la burocràcia. Se seguiren polítiques imposades des de la URSS, i es deixà que els interessos i les polítiques de la classe dirigent de la URSS dominessin les lluites, com ara la revolució espanyola, i també l’extinció de les rebel•lions espontànies als països alliberats del nazisme a finals de la 2a Guerra Mundial, i la venda de la vaga general a França l’any 1968, entre molts més exemples.

Quan els treballadors dels països estalinistes van alçar-se contra els dictadors —per exemple, Berlín l’any 1953, Hongria el 1956, Txecoslovàquia el 1968, o Polònia el 1980— gran part de l’esquerra va acusar-los d’agents imperialistes.

Canvis mundials

Afortunadament, la dinàmica del món no va escoltar l’esquerra i això va portar a la fi de l’estalinisme. Què va passar?

El capitalisme d’estat havia estat un sistema progressiu en el sentit capitalista, havia crescut la producció durant una època, però el desenvolupament de l’economia mundial seguia endavant. Amb les crisis dels 70 i 80, hi hagué una substitució de la producció a nivell estatal per una producció a nivell mundial. Per exemple, ja no es produïa un cotxe en cada país, sinó que les empreses internacionals produïen un cotxe arreu del món, amb una cadena de producció mundial.

El procés de transició fou difícil per a la burgesia occidental que tingué por de perdre la seva posició. Per als països de l’est, representà un desastre. Abans eren els més avançats quant al desenvolupament del capitalisme d’estat. Ara són els pitjors posicionats pel que fa al canvi respecte la producció internacional. No es pogueren integrar fàcilment dins l’economia internacional.

Els intents de reformar les seves economies van obrir les portes al canvi. Per una banda, hi hagué una crisi econòmica que portà molt patiment. Per altra banda, els treballadors i les nacions oprimides han guanyat millores democràtiques importants. Ara, als països de la antiga URSS, es pot organitzar un sindicat independent sense acabar a la presó. Molts pobles antigament oprimits poden ara parlar les seves llengües lliurement. Es pot editar una revista independent, sigui d’esquerres, rockera, gai…, sense por de la policia política.

La situació ara

La situació ara és molt fluïda, amb molts problemes, però també amb moltes possibilitats.

Fa cinc anys Ieltsin va ser l’heroi de la majoria dels russos. Ara, li és difícil guanyar les eleccions sense suborns i pactes amb antics adversaris. Fa cinc anys els miners li donaren suport, ara l’odien.

Això es deu al sofriment econòmic, i al fracàs del mercat que deien que ho solucionaria tot.

Per tot això, últimament el partit comunista ha guanyat vots. Però això no té cap altre significat que el suport que Ieltsin va tenir abans. El Partit Comunista no té cap alternativa al mercat — saben que el sistema vell no funcionava, i no poden tornar-hi. Així com Ieltsin, són els nacionalistes russos — Ziugànov, líder del partit comunista, ara aliat amb grups feixistes, va dir que volia tornar a les antigues fronteres de la URSS.

La solució està en els treballadors. Aquests han après moltíssim en els pocs anys d’organització lliure des de la fi de l’antic sistema. El gener de 1996, hi va haver mig milió de miners en vaga, i a més a més, 200.000 treballadors d’ensenyament. Els últims cinc anys els treballadors de Rússia han mostrat una habilitat increïble de mobilització.

No obstant, no hauria de sorprendre’ns que comporti temps el fet d’arribar a les conclusions polítiques d’aquestes lluites sindicals.

Ells i nosaltres, però, hauríem d’aprendre de l’herència real de la revolució russa. La revolució de 1917 no va ser la revolució del partit, sinó dels treballadors. Malgrat tota la història d’utilització d’aquesta herència per part de la burocràcia —una utilització acceptada per gran part de l’esquerra— hem d’esperar que les idees revolucionàries del marxisme tornin a tenir suport entre els treballadors de Rússia.

La nostra contribució

La nostra contribució és petita, però important.

Primer, hem d’afirmar que la revolució russa va ser un pas d’alliberament important. Va mostrar que els treballadors i camperols d’un país molt menys desenvolupat que qualsevol país d’Amèrica llatina avui, per exemple, podien agafar el poder i fer una revolució socialista, i així animar els treballadors d’arreu del món.

Segon, hem de dir clarament que la URSS de Stalin era un capitalisme d’estat, és a dir, una dictadura capitalista. Si ens quedem amb la nostàlgia per l’antic sistema, defensant que era socialisme, o socialisme degenerat, no podem respondre a la gent que creu que la revolució només porta a una dictadura burocràtica. Si només la premsa ho digués, no tindria tanta importància, però l’experiència de l’estalinisme és un obstacle per a molta gent, com s’ha dit al principi.

La nostàlgia per l’estalinisme és com la nostàlgia pel franquisme — és clar que hi ha problemes amb el sistema actual, però el sistema antic no va ser millor. Hem de trencar completament amb les restes de l’estalinisme.

Aquestes restes no les constituiexen només els pocs individus que encara defensen els camps de concentració i la policia secreta de Stalin. Els esquemes de l’estalinisme van entrar molt profundament a gran part de l’esquerra. Pel que fa a la lluita contra el feixisme, les dues tàctiques de l’estalinisme eren, o ‘tots els altres són feixistes’, o bé ‘unim-nos en un front electoral amb els lliberals’. Envers el nacionalisme hi havia o hostilitat sectària o seguidisme. Al tercer món, o un grup guerriller podia crear el socialisme, o el país havia de passar molts anys d’un estadi capitalista. Hi havia una concepció autoritària de la relació entre un partit marxista i un moviment més ampli, etc. Tots aquests temes s’hauran de treballar per superar la influència de l’estalinisme.

Sobretot, la qüestió de Rússia tracta del què volem dir amb socialisme. És un sistema en el que hi ha banderes roges sobre les presons i sobre els Mercedes dels buròcrates? Cal dir que no, que més aviat és el que volien Marx, Lenin, Trotski, i tota la resta de marxistes de veritat, que defensaven el socialisme com a l’alliberament de la humanitat.

Només amb un enteniment clar de l’experiència de la URSS podem donar claredat a les nostres lluites per reemplaçar el sistema en el qual vivim, aquí i ara.

Lectures i enllaços

Sobre la revolució d’octubre el llibre clau és La historia de la revolución rusa, de Trotski. És una exposició brillant, tant per l’anàlisi dels fets com per la qualitat literària. L’altra lectura importantíssima és Deu dies que sacsejaren el món de John Reed, un periodista comunista americà; dóna una visió de com era viure la revolució, dia a dia. La visió de Lenin d’un estat obrer queda palesa al seu llibre Estado y Revolución: no té res a veure amb el suposat “estat obrer” de la URSS als anys 30.

Els últims escrits de Lenin, de desembre 1922 a març de 1923, mostren la profunditat de la ruptura entre aquest i Stalin, veieu Lenin Obras Completas Volum 45. Aquesta divisió s’explica clarament al llibre de Moshé Lewin, El último combate de Lenin. La conseqüent pujada de Stalin al poder total és analitzada a El nacimiento del estalinismo, de Michal Reiman.

La naturalesa de la URSS estalinista ha estat tema de debat entre els revolucionaris des de fa dècades. La revolución traicionada de Trotski, malgrat les matitzacions que s’han fet més tard, va ser el primer intent seriós, i marxista, d’analitzar la nova dictadura. L’anàlisi que s’ha validat amb el pas dels anys és Capitalismo de estado en la URSS, escrit l’any 1948. L’autor, Tony Cliff, fundador del corrent Socialisme Internacional, analitza com Stalin i la burocràcia havien creat una nova forma de capitalisme, igualment repressiva i opressiva com la d’occident, però també igualment amenaçada pel desenvolupament d’una classe treballadora.

La majoria dels escrits sobre la caiguda de l’estalinisme donen per suposat que el que va fracassar era el socialisme. La millor anàlisi d’aquests canvis, des d’un punt de vista marxista, és The revenge of history de Alex Callinicos (‘La venjança de la història’; desgraciadament no existeix cap traducció al català ni castellà, però sí al portuguès).

Comentarios

Entradas populares