Dialèctica: Marxisme i revolucions socials


Les persones sempre han intentat explicar el món d’una manera o altra. Fa milers d’anys, veneraven el sol i les estrelles, atribuint-los poders sobre la seva vida. Després van ser els déus de l’Olimp els que els controlaven, i més tard un únic ser anomenat Jehovà, Déu, Alà… En la seva versió més recent és el Mercat —aquesta gran força sobrenatural— el que decideix els nostres destins.

Un factor bastant comú en totes aquestes religions és que tot és inamovible; les coses són com són perquè sempre han estat així. No obstant això, també existeix —des de, com a mínim, la Grècia antiga— la idea de canvi, d’una dinàmica en les coses. En la filosofia grega la dialèctica era una manera d’arribar a la veritat mitjançant el confrontament de dues idees. Amb el filòsof alemany, Hegel (1770-1831), la dialèctica es va convertir en una explicació del canvi històric, del gradual avenç en la societat. Tot i això, amb Hegel, encara es tractava d’un procés al regne de les idees; les contradiccions del “esperit” impulsaven el canvi històric.


Materialisme

Marx i Engels van començar com a seguidors de Hegel, però aviat van capgirar la seva teoria. Mitjançant una combinació d’estudi i experiències al món real, van arribar a la conclusió que l’origen del canvi era el món material, no les idees en l’abstracte.

Més tard Marx ho va resumir així: “en la producció social de la seva vida les persones estableixen… relacions de producció que corresponen a una fase determinada de desenvolupament de les seves forces productives materials. El conjunt d’aquestes relacions de producció forma l’estructura econòmica de la societat, la base real sobre la qual s’aixeca la superestructura jurídica i política i a la qual corresponen determinades formes de consciència social.”

Amb aquest dens text està dient que abans de poder venerar déus, escriure filosofia, o fins i tot produir reality shows, cal menjar. Per poder menjar, cal produir. I la manera en què es produeix aquest menjar és la base per a tota la resta. Una societat caçadora-recol·lectora no pot seure a mirar el Gran Germà després de matar un búfal (ni se’ls passaria pel cap fer-ho). En canvi, en una societat en què el treball consisteix en una sèrie d’èxits i fracassos, contractes i acomiadaments, a algunes persones el Gran Germà els sembla normal, fins i tot interessant.

En el text citat, Marx va escriure: “No és la consciència de la persona la qual determina el seu ser sinó, pel contrari, el ser social és el que determina la seva consciència.” També va explicar que no es tracta d’un determinisme mecànic. Això es veu clarament si ens fixem en el punt central de la teoria; la revolució.

Explica que les diferents societats com l’esclavisme de Grècia i Roma; el feudalisme amb senyors i serfs; el capitalisme… les conformen una combinació de relacions de producció (és a dir, les classes socials en conflicte) i les forces de producció (ja siguin aquestes animals, màquines a vapor o robots informatitzats). Però, “a l’arribar a una fase determinada de desenvolupament les forces productives materials de la societat entren en contradicció amb les relacions de producció existents”. Dit d’una altra manera, les possibilitats productives d’una societat arriben a superar els límits imposats per la seva estructura social. Encara més clarament, al món actual, no hi ha raó perquè ningú passi gana o no tingui casa; això passa a causa de l’estructura social del capitalisme. “De formes de desenvolupament de les forces productives, aquestes relacions [en aquest cas, capitalistes] es converteixen en traves seves, i s’obre així una època de revolució social.”

Lluita de classes

La revolució és possible i necessària per raons objectives. Que s’aconsegueixi o no, depèn de l’acció dels éssers humans. Aquí tornem a la dialèctica. Hi ha la dialèctica entre la classe treballadora i la classe capitalista, el conflicte de classes. Però també la dialèctica dins la classe treballadora —i la gent oprimida en general—: entre els sectors que lluiten per un canvi fonamental i els sectors que es conformen amb petits canvis dins del sistema; un sistema que ja s’ha convertit en una “trava” per al progrés humà. Aquests últims sectors inclouen, típicament, a buròcrates, polítics, etc., però també moltes persones corrents que encara no estan convençudes que un canvi real sigui possible.

L’èxit de la revolució depèn, principalment, no de les gestes heroiques d’una minoria, ja compromesa amb la revolució, sinó de la capacitat d’aquesta de convèncer i mobilitzar la majoria. Si la minoria està atrapada dins la idea que les coses no es poden canviar, que les idees (de la majoria) vénen imposades des de dalt, per un Déu o Telecinco, ni tan sols es plantejarà el repte de guanyar-se la majoria. En canvi, el materialisme històric explica que la majoria de la societat pertany a la classe treballadora i que la seva situació objectiva pot pesar més que les idees que té actualment; en última instància “l’ésser social és el que determina la seva consciència”.

El marxisme no és una teoria determinista; explica la possibilitat i la necessitat d’un canvi social. Si s’aconsegueix o no, depèn de les persones.

Li diuen materialisme dialèctic, però no ho és

El marxisme té mala premsa, en part per coses que s’han fet en nom seu. Per defensar el marxisme com una teoria que ens ajudi no només a entendre el món, sinó a canviar-lo, cal distingir-lo dels falsos productes.

Què diu la teoria original? Com hem vist, que qualsevol societat depèn de com produeix els seus mitjans de subsistència. Una societat basada en l’agricultura amb bous no viatjarà per l’espai (digui el que digui la Guerra de les Galàxies), ni tampoc farà el salt al socialisme. Tot i això, la gent de sota pot lluitar per millorar la seva situació, i així ho ha fet en diferents moments al llarg de la història.

El marxisme pronostica si guanyarà? No. Com moltes teories científiques, no pot predir tot el que passarà (pensa en la meteorologia), però ens ajuda a canviar les coses si partim dels principis bàsics.

Tornem llavors als falsos productes. Una societat dominada per una petita minoria en què milions de persones passaven gana no era socialista, per molt que es digués Unió Soviètica; així ens ho explica el marxisme revolucionari. Forces intel·lectuals d’esquerres es van enamorar de la URSS i van adoptar una teoria dogmàtica i mecànica impulsada per Moscou, anomenada “materialisme dialèctic”; una teoria amb molts catedràtics i manuals… i amb res de marxisme o de canviar el món.

Quan la URSS i la teoria van fracassar, molts d’aquests intel·lectuals van concloure que era un error intentar entendre el món en termes teòrics. Van inventar el postmodernisme i des d’aquesta nova teoria, malparlen contra totes les teories, especialment contra el marxisme.

No obstant això, les persones que volem un canvi no tenim opció, hem de continuar lluitant i hem d’entendre el món. El marxisme és la millor eina que tenim per ajudar-nos a fer-ho.


Un fil vermell que recorre els canvis contemporanis


Avui en dia existeix una àmplia indústria de marxisme acadèmic. No obstant això, els avenços en materialisme històric han vingut no de l’acadèmia, sinó de la participació de marxistes en les lluites reals.

Marx i Engels van dedicar molt de temps a la lluita política, que va culminar en la Primera Internacional, una organització que jugaria un paper important en la Comuna de París el 1871; el primer estat obrer de la història. Fins i tot la seva obra principal, El Capital, no tenia un objectiu només teòric, sinó que va ser una arma contra l’explotació, que va ajudar a impulsar i enfortir el moviment obrer.

La revolucionària polonesa Rosa Luxemburg va fer una gran aportació a l’explicar la relació dialèctica entre les lluites polítiques i econòmiques en el seu Vaga de Masses, que va escriure després de l’experiència de 1905.

La necessitat d’organitzar-se per guanyar la revolució —ja que res ve predeterminat— va quedar demostrada amb l’experiència de Lenin i el partit bolxevic en la revolució russa de 1917.

El fracàs de la revolució a Itàlia, i la pujada del feixisme, van fer reflexionar l’Antonio Gramsci sobre com una minoria revolucionària —i la classe treballadora en un país amb milions de camperols— podia guanyar a la majoria per a la revolució; és a dir, com es podia aconseguir l’hegemonia. Una altra vegada, un aprofundiment en el materialisme històric.

Trotskisme

Als anys 30, Trotski va lluitar per mantenir els principis del marxisme revolucionari davant els horrors del feixisme i l’estalinisme, i va fer moltes aportacions imprescindibles per a l’esquerra radical.

El marxista jueu palestí, Tony Cliff (1917-2000) —fundador del corrent del qual forma part En lluita— va continuar la seva tradició, fent anàlisis marxistes del capitalisme d’Estat a l’URSS i a les societats sorgides de les revolucions anti-colonialistes; de la guerra freda entre els dos blocs imperialistes; del boom econòmic.

Tot això no vol dir que ja estigui tot pensat i lligat. La base del marxisme és que el món canvia, i les anàlisis del món han de canviar i avançar per no quedar obsoletes.


Comentarios

Entradas populares